Contextualitzant les cures
“
La vida humana és profundament dependent de la biosfera. Som naturalesa i per això, persones, ciutats, economies o societats no es poden mantenir durant molt de temps funcionant en guerra contra l’organització de la natura.
Però a més, la vida humana té una segona dependència. Vivim encarnats en cossos que són vulnerables. Des que naixem i al llarg de la vida, sobretot en alguns moments del cicle vital, no podríem sobreviure o viure dignament si no fos perquè altres persones empren molt temps i energia a cuidar i atendre les necessitats dels cossos. Som éssers interdependents.”
Yayo Herrero
Una crisi del sistema amb conseqüències desiguals
El sistema socioeconòmic imperant, capitalista i patriarcal, sovint oblida i obvia dues premisses: som ecodependents i interdependents. Des d’InteRed tenim clar que cal qüestionar què posem al centre: els mercats o la vida. Nosaltres, optem per la vida. Posar la vida en el centre ens convida a reflexionar i qüestionar aquest sistema, una reflexió que portem a la nostra pràctica pedagògica i metodològica i que sustenta l’elaboració d’aquesta unitat didàctica.
Estem davant una profunda crisi que va més enllà de la crisi sanitària i que tindrà conseqüències socials i econòmiques encara imprevisibles. Potser ja en sou conscients perquè ho esteu vivint a casa vostra o coneixeu persones en el vostre entorn que ja les pateixen. Aquesta profunda crisi del sistema s’evidencia, entre d’altres, per la crisi ambiental, la crisi de les cures i la crisi dels drets humans que continuen generant exclusió, discriminacions, i que afecten, de diferent manera, al conjunt del planeta.
“
El virus ha posat al descobert i ha exacerbat les desigualtats econòmiques, de gènere i racials, alhora que s’ha alimentat d’elles. Més de dos milions de persones han perdut la vida, i centenars de milions s’estan veient arrossegades a la pobresa, mentre que la majoria de les persones i empreses més riques del món continuen enriquint-se.”
Oxfam Intermón (2020). El virus de la desigualtat.
L’actual crisi pel COVID-19 requereix un abordatge multidimensional perquè té a veure amb la crisi sistèmica prèvia, conseqüència d’un model de desenvolupament global que posa al mercat en el seu centre en lloc de posar a les cures i la sostenibilitat de les vides. Els últims anys ens mostren algunes tendències a nivell mundial, com la massiva mobilització de persones migrants i refugiades, el tancament de les fronteres i l’augment del temor davant el percebut com a diferent.
Algunes d’aquestes conseqüències son:
“Més de 700 milions de persones, o el 10% de la població mundial, encara viu en situació d’extrema pobresa avui dia, amb dificultats per a satisfer les necessitats més bàsiques, com la salut, l’educació i l’accés a aigua i sanejament, per nomenar algunes.”
ONU. Objectiu de Desenvolupament Sostenible 1. Posar fi a la pobresa en totes les seves formes a tot el món.
“Una de cada cinc dones i nenes, inclòs el 19% de les dones i les nenes de 15 a 49 anys, han sofert violència física i/o sexual per part d’una parella íntima, durant els últims 12 mesos. No obstant això, en 49 països no existeixen lleis que protegeixin específicament les dones contra aquesta violència.”
ONU. Objectiu de Desenvolupament Sostenible 5. Aconseguir la igualtat entre els gèneres i empoderar a totes les dones i nenes.
“A l’abril de 2020, prop de 1600 milions de nens i joves estaven fora de l’escola. Igualment, prop de 369 milions de nens que depenen dels menjadors escolars van haver de buscar altres fonts de nutrició diària.”
ONU. Objectiu de Desenvolupament Sostenible 4. Garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a totes les persones.
“Gairebé el 60% de les dones de tot el món treballen en l’economia informal, guanyen menys, estalvien menys i corren un major risc de caure en la pobresa. A mesura que els mercats cauen i les empreses tanquen, milions d’ocupacions de dones han desaparegut.”
Oxfam Intermón (2020). El virus de la desigualtat.
L’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible compromet a tots els països i marca els objectius per a enfrontar els problemes globals. Els fenòmens que succeeixen en qualsevol racó del món mantenen vincles diversos entre si, com la pandèmia pel COVID-19 ens està mostrant.
Així, aquesta crisi sistèmica, no afecta a tots i totes per igual:
“La pandèmia ha posat en relleu les fractures socials i polítiques que ja dividien a les comunitats, i ha desencadenat una sèrie de respostes discriminatòries que estan afectant les comunitats excloses de tot el món.
De la mateixa manera, també ha posat de manifest les múltiples vulnerabilitats i capes d’opressió i exclusió a les quals s’enfronten algunes persones, per raons de gènere, origen racial o ètnic, edat, classe social, casta, origen geogràfic, discapacitat, sexualitat, religió, identitat indígena, o per la seva condició de persones migrants o refugiades.
Aquestes experiències es basen en les estructures bàsiques del privilegi i l’opressió, que enfonsen les seves arrels en segles de patriarcat, racisme estructural i colonialisme.”
Oxfam Intermón (2020). El virus de la desigualtat.
“El Covid-19 no és només un tema de salut, també pot ser un virus que exacerbi la xenofòbia, l’exclusió i l’odi”, ha declarat Fernand de Varennes, relator per a les minories de Nacions Unides, posant de manifest com el discurs de l’odi es converteix en un mitjà de deshumanització. Alhora, ha alertat d’un “augment alarmant dels abusos verbals i físics” contra diverses minories arran de la pandèmia, que mostren com el pensament racista pretén justificar la discriminació, la segregació social i l’explotació econòmica de diverses comunitats humanes, vulnerant els seus drets.
Les conseqüències de la deshumanització que genera aquest discurs d’odi es fan evidents als nostres territoris. També a les nostres escoles, posant en perill la cohesió social i la convivència quotidiana. En els espais on interaccionem les diverses persones, veiem amb preocupació com es pretenen fonamentar i justificar aquests discursos, propiciant dinàmiques de confrontació i manifestacions de diferents tipus de violències.
Donada la trajectòria històrica com a territori d’acollida de Catalunya, trobem com aquests trets es perpetuen en forma de discriminacions que donen peu a la racialització. Una persona racializada és algú que rep un tracte favorable o discriminatori sobre la base de la categoria racial que la societat li atribueix, més enllà del seu origen. Així, es dona la paradoxa de persones nascudes als nostres territoris que segueixen rebent un tracte discriminatori per ser percebuts com “de fora”.
Si bé la Declaració universal dels drets humans, a l’article 13 estableix que: “Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi”, a la realitat ens trobem massa sovint amb una percepció social del fenomen migratori negativa i reduccionista; creixen els discursos xenòfobs i altres formes d’odi, s’endureixen les polítiques migratòries i s’amplien les barreres institucionals, manifestacions d’una violència que pren diferents formes.
Quan parlem de violències, és fàcil identificar-ne les directes, però no és tan senzill identificar-ne les estructurals i les culturals. Totes tres tipologies tenen lligams i vincles i es retroalimenten.
Parlem de violències estructurals per referir-nos a situacions estructurals, com l’explotació laboral, la injustícia social o l’etnocentrisme cultural, causes no tan fàcilment identificables com la violència física.
“
(La violència estructural) es pot trobar en qualsevol estructura social, ja sigui una empresa, escola o associació (si els procediments interns, la forma en què es prenen les decisions, etc. promouen i legitimen una distribució de tasques poc equitativa, relacions violentes o exclusió); l’estructura d’un Estat (si les lleis o les polítiques dels governs suposen algun tipus de violència, discriminació, injustícia cap a certs col·lectius), o fins i tot de l’estructura mundial (si el sistema econòmic, el repartiment del poder, les relacions internacionals etc. generen desigualtat i vulneració de drets fonamentals.”
Escola de Cultura per la Pau.
Transformar el conflicte a la ciutat.
Eina 17 Entendre les pròpies violències.
Aquestes violències estructurals, per tant, formen part d’una estructura social que impedeix cobrir les necessitats bàsiques de les persones i els seus drets essencials, perquè les condicions del sistema són desequilibrades i beneficien a unes persones en detriment d’altres.
Al afegir les violències culturals (conjunt de valors, idees i conviccions per justificar o legitimar la violència estructural o directa), se sustenten estereotips i prejudicis i desencadenen comportaments discriminatoris.
Les desigualtats de gènere i les cures
Les desigualtats de gènere constitueixen una forma de discriminació que afecta a més de la meitat de la població mundial. Obeeix a una estructura (patriarcat) que ha subordinat a les dones i ha privilegiat un model d’home, prototipus de la masculinitat hegemònica. Aquest model ha invisibilitzat i infravalorat el treball de cures que ha fet possible sostenir la vida, un treball que ha recaigut tradicionalment en les dones i que continua sent origen de desigualtats.
“
Segons dades de l’Idescat del 2011 (citat per Salvador, Artazcoz, Bartoll, Bastida, Pasarín i Puig, 2018), el temps mitjà diari que les dones destinen a la llar i a la família és de 4 hores i 14 minuts, mentre que els homes hi destinen 2 hores i 35 minuts. En el cas de Barcelona, segons l’enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població, l’any 2011, el 30,82 % dels homes dedicaven al treball domèstic i de cura entre 1 i 10 hores setmanals, i el 34,78 % hi dedicaven de 10 a 20 hores. En el cas de les dones, el 27,90 % hi dedicaven entre 10 i 20 hores; el 23,10 %, entre 20 i 40 hores; i el 21,60 %, 40 hores o més.”
PDC Sagrada Família. 2020.
Economia de les cures: diagnòstic participatiu
al barri de la Sagrada Família.
En l’actualitat, tant a Catalunya com la resta del món, les contribucions a les cures segueixen sent realitzades majoritàriament des de l’àmbit domèstic i per dones. La divisió sexual del treball, establerta pel sistema patriarcal, segueix assignant-lis aquesta responsabilitat. Així, encara ens trobem amb una realitat on molts homes es desentenen de la seva pròpia cura o de la cura dels altres.
La percepció social de les cures té una dimensió de gènere molt forta: les cures es pressuposen com una activitat consubstancial amb ser dona. Encara persisteix una forta identificació de les dones amb l’esfera privada-reproductiva i als homes amb l’esfera pública-productiva, ignorant la responsabilitat col·lectiva que ha d’existir per al sosteniment de la vida i la generació de benestar (OIT, Informe Mundial sobre salaris 2020-2021).
Com veurem més endavant, les dones migrades faciliten que altres dones a països com el nostre, s’incorporin al mercat laboral, sense incidir en una assumpció de la necessària corresponsabilitat per part ni dels homes ni per part de les institucions públiques i de govern, una mostra de la invisibilització i la manca de valoració d’aquest pilar fonamental per sostenir les vides.
A més, la distribució de les cures, més enllà del gènere, ens insta a tota la societat en general (famílies, estat i empreses). Posar les cures al centre és indispensable per a la sostenibilitat de la vida y requereix la implicació de tots els agents, amb polítiques públiques que garanteixin el dret a cuidar i a ser cuidat.
La cadena global de cures i els ODS
“
Durant la pandèmia s’ha observat que aquelles ocupacions remunerades que cobren especial rellevància per fer front a la COVID-19 són les ocupacions més feminitzades, fruit de la segregació horitzontal del mercat de treball, com ara el personal sanitari i farmacèutic on el 70% han estat dones, residències de gent gran (84%), personal de serveis socials (80%), personal de neteja en establiments (86%), entre d’altres.
Aquesta situació, entre probablement d’altres efectes de la desigualtat de gènere, ha provocat que les dones hagin patit un major risc d’exposició a la malaltia que els homes.”
Institut Català de les dones.(2020)
L’impacte de gènere de la COVID-19 en dades.
Actualment és fàcil constatar que s’ha produït una feminització de les migracions. Les dones migren com a estratègia de supervivència per aconseguir ingressos econòmics, reunificar la família, formar-se, ser més autònomes … Són dones que marxen del seu país cercant una vida millor i que en el viatge sovint han d’afrontar la doble precarietat i vulnerabilitat de ser migrants i dones.
L’augment dels corrents migratoris femenins de caire laboral s’ha denominat cadena global de cures. S’explica, en part, per la demanda creixent en els països enriquits de persones que realitzin treballs precaritzats i desvaloritzats socialment com són els treballs de cures.
Ens trobem amb la paradoxa de dones que migren de la seva pròpia llar i al país de destinació s’encarreguen d’un treball imprescindible perquè una altra llar tiri endavant. Al mateix temps, la seva marxa exigeix que algú al país d’origen assumeixi la responsabilitat de proporcionar les cures que elles no poden assumir. És així com les cadenes globals de cures entrellacen les llars que es conformen amb l’objectiu de garantir quotidianament els processos de sostenibilitat de la vida i a través de les quals les llars es transfereixen cures de unes a altres.
A causa de la divisió́ sexual del treball per motius de gènere pròpia del patriarcat i en el marc de la globalització́, les dones es reemplacen les unes a les altres en les múltiples facetes de les cures: tasques domèstiques, afectives i d’altres. D’aquesta manera, es perpetuen mecanismes d’opressió propis del patriarcat.
“
Més enllà del temps destinat a les tasques domèstiques i de cura que es porten a terme en l’àmbit de la llar, el treball domèstic i de cures remunerat és una de les principals opcions per a les dones migrants. Així, actualment es calcula que a Catalunya hi ha aproximadament 47.000 treballadores de la llar de nacionalitat estrangera que representen aproximadament la meitat de les dones que es dediquen laboralment a aquesta activitat -el 50,7%-.”
InteRed. 2020.
Estudi Pobresa de Temps.
Quan fem referència al treball de cures, cal tenir presents dos aspectes importants, recollits al diagnòstic participatiu al barri de la Sagrada Família (2020):
- L’impacte emocional de les dones migrades al deixar la seva família al país d’origen i alhora, la dificultat de la gestió emocional que suposa haver de cuidar persones dependents d’altres famílies.
- La Llei d’Estrangeria la qual exigeix a les treballadores de la llar migrades els mateixos requisits per aconseguir els papers però les controla molt menys ja que l’organització actual de les cures les necessita. Per altra banda, la mateixa llei exigeix contracte laboral per a poder tenir permís de residència però alhora no facilita l’organització en la contractació de treballadores, les quals, en la gran majoria, han de treballar de forma irregular. Aquest és un clar exemple de violència estructural i vulneració de drets d’aquestes dones treballadores.
La internacionalització dels treballs de la llar i la globalització de les cures tenen l’objectiu de sostenir quotidianament la vida, vinculant diverses llars sobre la base d’eixos d’explotació i poder, com són el gènere, la racialització, la classe social i el lloc d’origen.
“
Rigol (2019) esmenta que 7 de cada 10 dones treballadores de la llar en règim d’internes són migrades extracomunitàries. El 96% d’aquestes estan a càrrec de tasques de cura. El 73,7% de les dones estrangeres que treballen en el sector provenen de l’Amèrica Llatina.”
PDC Sagrada Família. 2020.
Economia de les cures: diagnòstic participatiu
al barri de la Sagrada Família.
Cal, per tant, una mirada des de la interseccionalitat per entendre les discriminacions des de diferents vessants. “La interseccionalitat és una proposta sorgida del feminisme Negre dels Estats Units als anys vuitanta que ha influït de manera central en la concepció de les desigualtats socials i la discriminació… La seva premissa bàsica és que no es pot entendre la desigualtat des d’un sol marc explicatiu (com el gènere, la raça, la classe o l’edat) i que cal considerar la interrelació entre ells per entendre com es configura.” (Maria Rodó de Zárate, 2021). Considerar, a més, que cap dels marcs explicatius o sistemes d’opressió es més important que l’altre i no podem jerarquitzar-los.
Així doncs, cal considerar un conjunt de variables per establir les múltiples situacions discriminatòries que viuen les dones migrades treballadores de la llar, discriminacions que conformen l’anomenada cadena global de cures.
Com hem esmentat anteriorment, la pandèmia no afecta per igual a totes les persones; unes vides valen més que altres:
“
En el cas de les treballadores de la llar i les cures, continua sent necessari parlar del que viuen aquestes dones que sofreixen acomiadaments arbitraris, amb indemnitzacions molt inferiors respecte a altres sectors, sense dret de prestació de desocupació, etc. Malgrat la prestació recentment aprovada, ens adherim a la inquietud del sector, que subratlla que no és suficient si deixa fora al 30% de les treballadores que es troba en situació administrativa irregular.”
Eva Herrera, 2021.
La Covid-19 evidencia la desigualdad
en el cuidado de la vida de las personas.
Aquestes son només algunes de les discriminacions i vulneracions de drets a les quals s’enfronten moltes de les dones migrades que passen a formar part de la cadena global de cures sobre les que posem l’accent en aquesta unitat didàctica.
El nostre treball de cures amb dones migrades treballadores de la llar, ens ha apropat a una realitat i unes vides travessades per diverses discriminacions, violències i, en definitiva, vulneració dels seus drets. Prendre consciència de com es generen i la seva interrelació i complexitat és necessari per anar assolint la igualtat entre els gèneres i apoderar a totes les dones i nenes (ODS5).
També per aconseguir una reducció de les desigualtats (ODS 10) que ens commina a no deixar ningú enrere, principi transversal en tota l’Agenda 2030. La reducció de les desigualtats exigeix un canvi transformador, amb protecció social i ocupació decent a favor de col·lectius vulnerables com el col·lectiu que ens ocupa: dones migrades que passen a formar part d’una cadena global de cures. L’ODS 10, per tant, ens insta a abordar la inclusió social, econòmica i política de totes les persones forjant vincles i trencant barreres d’edat, gènere, classe, capacitats, llengua, origen o orientació sexual.
La proposta també posa accent en contribuir amb l’ODS 16 (Pau, Justicia i institucions sòlides), que remarca que el benestar de les persones, la prosperitat de les societats, l’equitat de la ciutadania i el desenvolupament sostenible només es poden assolir en un marc de pau i de respecte als drets fonamentals. En conjunt, apostem per la possibilitat de fer canvis transformadors cap a espais de convivència, comunitats i territoris més vivibles, justs i igualitàris.
Per últim, esmentar la contribució a l’ODS 8, que recull la promoció del treball digne per a tothom, amb un creixement econòmic que ha de garantir l’ocupació alhora que els drets de les persones. A la fita 8.8, s’estableix la protecció dels drets laborals i la promoció d’un entorn de treball segur i sense riscos per a tots els treballadors i les treballadores, incloent a migrants i en particular a les dones migrants i les persones amb treballs precaris.
